Fa molts anys en un país molt i molt llunyà hi vivien tres nenes amb una gran il·lusió comú: fer-se grans.

 

La Laia no tenia clar ben bé què era fer-se gran i, tot i que volia ser-ho, va preguntar-ho a la Cristina i a la Meritxell.

 

La Meritxell va explicar que, pel que veia en la seva germana Mònica, fer-se gran era ser molt responsable.

 

La Cristina no va saber ben bé com explicar-li, ja que ella tenia dos germans ben diferents i no sabia si ser gran era ser com el Víctor o ser com el Carles.

 

Va ser així que les tres van decidir que, fos com fos, elles volien fer-se grans.

 

Amb aquesta il·lusió com a fita, van anar participant de les activitats que tant la vida familiar com la escolar els donava. Panellets per Tots Sants, la visita anual de Sant Nicolau, la fira de Santa Llúcia per Nadal, les mones de Pasqua a Setmana Santa, alguna esquiada, convivències a Can Virgili.

 

Cada una d’aquestes activitats anava marcant el ritme dels cursos escolars, com també els estius de la Laia a Pineda, els de la Cristina a Mas Patoxas i els de la Meritxell a Cornudella.

 

Amb el pas dels anys van conèixer una nena amb les mateixa il·lusió per a créixer i va ser així com es va incorporar al grup la Sandra. Molt callada al principi, mica a mica va anar mostrant la nena alegre i riallera que era. Ella també volia ser gran!

 

Anaven passant els dies i les setmanes i mica a mica anaven creixent. Un dia van anar a collir castanyes a Can Virgili i van trobar al llop. Tot i que els hagués hagut de fer por, no en van tenir ja que tenien prou coneixement per a saber que el llop a partir d’una certa edat no fa por. El llop, en veure-ho, es va enrabiar tant que va decidir disfressar-se per a poder-se apropar més a elles.

 

Va ser així com després de les vacances de Nadal, van conèixer el llop-Killian. El Killian ho va fer molt bé ja que va aconseguir que elles es confiessin i creguessin que era molt bon minyó. Mica a mica, però, es va anar engrescant fins a convertir-se en una bona peça. Però llavors era massa tard, la Laia, la Cristina, la Mónica i la Sandra ja li tenien afecte. I va ser així que van decidir que tots cinc junts buscarien el millor camí per a fer-se grans.

 

Però fer-se gran vol dir conèixer gent. Gent que ve, gent que se’n va, gent que s’apropa, gent que s’allunya.

 

Un dia van conèixer la Patricia, una noia sensible, la Marta, una noia decidida, el Toni, un noi ben tranquil i l’Arnau, un bon esportista. Els quatre encaixaven perfectament en el projecte comú: també volien ser grans! El problema era que ells tampoc sabien ben bé com havia de fer-se.

 

Per això un bon dia van pensar que si els nens del seu voltant no sabien com s’havia de fer per a fer-se grans, potser podien intentar conèixer nens i nenes d’altres països per tal de veure si ells coneixien el gran secret.

 

La Laia sabia que el seu tiet italià, l’Alberto, el marit de la Mònica, era una persona gran i respectable. Per això van incorporar al grup quatre ambaixadors d’Itàlia: La Giulia, la Natàlia, el Luca i l’Andrea. Com a bons italians, semblava per la forma de parlar i expressar-se, que tenien claríssim com havia de fer-se aquest camí tan desitjat per a tots.

 

Ma no, i quatro fantastici italiani non sapebano come si diventa grande. E fu cosí che il grupo di bambini cresció in numero anche, purtropo, non ancora in madurità.

 

Sort en van tenir tots plegats de poder-se ajuntar amb l’Anna i el Joan que, encara que tampoc ho tenien massa clar, almenys sabien interpretar, quan calia, el paper de persona madura i responsable. També el Gerard i el Marcos, tots dos amb molta afició a l’esport van voler-se sumar a aquest grup.

 

L’Ariadna i el Martí feia temps que, per altres bandes, buscaven la manera de fer-se gran. Així que quan van conèixer al nostre grup, cada cop més nombrós, no van dubtar en afegir-s’hi.

 

Per acabar de formar un bon equip, va venir de les Illes l’Adelaida, sempre amable i calmada, i per a compensar la tranquil·litat que transmet l’Adelaida s’hi va afegir, com un llampec de mitja nit, la Cedes.

 

I va ser així com aquest grup de nens i nenes van anar creixent i creixent fins que va arribar un dia en què es van adonar que ja eren grans. Quin goig arribar-hi, i quina por haver-hi arribat.

 

Aquest dia és avui. Ja sou grans. I ho sabeu.

 

Només em queda desitjar-vos el millor per a cada ú de vosaltres. Que sapigueu ser adults responsables capaços de trobar la felicitat en les petites coses de cada dia. Que la vida us tingui reservades moltes alegries i prou força per a aixecar-vos després de cada sotragada. Perquè, fer-se grans, no és més que això!

 

Jordi Casas

30 d’abril de 2010