Aprenent a descriure, jugant amb les claus del pensament

“Què passa si…?”, “Com pots convertir això en una altra cosa?”, “Què podria passar si…?”, “Com ho saps?”, “Quina és la meva responsabilitat?”, “Com m’impacta?”, “Com funciona?”… són algunes de les preguntes que plantegen les claus del pensament. En total n’hi ha nou, i promouen el pensament visible i creatiu a partir de la reflexió, el canvi, la funció, la responsabilitat, el punt de vista, la causa-efecte, la forma, l’emoció i la connexió.

Tot i que les hem introduït aquest curs a les nostres aules, els alumnes i els professors s’han acostumat ràpid a la seva presència i sempre són a classe per treballar amb elles de forma directa o indirecta, per exemple quan algun alumne connecta dos temes o ofereix un punt de vista diferent.

I no sols les hem integrat de forma orgànica a les classes sinó que, a més, les claus del pensament estan sent una font d’inspiració per a nous aprenentatges. Aquest ha estat el cas de 2n de Primària on les preguntes: “Com és?”, “Pots descriure-ho”, “Com et sentiries si fosssis…?” van inspirar la Dolors, la tutora d’aquest curs, per crear “El joc de la meva vida” per treballar les descripcions.

Un joc de taula amb unes regles pròpies, un tauler i unes targetes que van fer amb els alumnes, als quals també va demanar que s’inventessin un personatge i es posessin a la seva pell. Repartits en grups de 4 o 5 jugadors per taula, el joc consistia en que, un cop posats en el paper a interpretar, llencessin el dau i comencés la partida el jugador que havia aconseguit una puntuació inferior. A continuació havien de llegir la targeta del mateix color de la casella on havien anat a parar i respondre preguntes com: “Com és casa teva?”, “Com vas vestit?”, “Què has de fer avui?”, etc.

D’aquesta manera els alumnes anaven escrivint a la llibreta la descripció del personatge que s’havien imaginat i, quan no sabien com continuar o què més explicar, agafaven una de les claus, llegien la pregunta i la desenvolupaven a la descripció de la llibreta. Com una mena de comodí, hi havia una casella de tots colors que els donava la possibiliat de triar la targeta amb la clau que volien respondre. Qui havia contestat totes les preguntes “superbé” i amb més imaginació era qui es proclamava guanyador… tot i que, en realitat, tots guanyaven recursos per fer més riques les seves descripcions, ara i en el futur.